Reflexionant sobre l'estada a l'escola....

Encara recordo el primer dia que vaig arribar a l’escola, de fet, crec que no l’oblidaré mai. Ens esperàvem a davant de consergeria, els tres companys de classe que també els hi havia tocat aquella escola, i jo. Van trigar una mica a venir-nos a buscar, mentrestant, tots quatre ens anàvem mirant perquè no sabíem ni qui era la directora, ni qui ens vindria a buscar per dir-nos on estava la nostra classe, ni què havíem de fer.

Finalment, va arribar la directora, es va presentar, i de seguida em vaig veure davant de la classe de P5. Va obrir la porta i va dir “Mercè, reforços!”, i jo no sabia encara per què, però la cara de la meva tutora va canviar, somreia (sempre ho ha fet, però aquell somriure era diferent).

A l’entrar a la classe, hi havia tots els nens i nenes que s’anaven posant la bata i anaven guardant les coses, mentre que les primeres paraules de la mestra cap a mi van ser: “aquest nen d’aquí és xinès i acaba d’arribar, mentre anem parlant anem gesticulant perquè pugui adaptar-se el més aviat possible, aquelles dues nenes d’allà fa un mes que són aquí, venen de l’Àfrica i comencen a dir alguna paraula, aquest nen d’aquí té dificultats de parla però ara ja va molt millor, aquell nen d’allà fa poc que és aquí i també té algunes dificultats, i aquella d’allà també és recent arribada i també li costa”. Després de tot això, vaig començar a imaginar perquè havia somrigut, realment el que ella necessitava eren reforços, una mestra sola amb 24 nens, i una part d’aquests amb la situació que em va explicar, encara quan ho recordo me’n faig creus, realment, l’experiència és un grau. De seguida vaig intuir que amb tota aquesta situació que es trobava la classe, em beneficiaria ja que aprendria moltíssim, i així va ser.

A mesura que anaven passant les setmanes, anava aprenent diferents coses: maneres d’actuar, activitats per realitzar, paraules adequades en cada moment, què necessiten els nens i nenes, què fer davant d’alguna situació complicada... .

Per a mi, anar a fer pràctiques cada dimarts, no ha sigut només arribar a l’escola, dir a la mestra què he de fer o què necessita, baixar cadires, treure els nens i nenes a fora el pati, vigilar-los, etc. Ha sigut molt més que això, he pogut veure que ser mestra és difícil (com ja imaginava), que no tothom pot ser-ho, que t’has d’adaptar amb els altres companys/es de claustre, que moltes vegades no podràs dur a terme les activitats que t’havies preparat ja que potser els nens i nenes no s’hi acabaran d’adaptar, que darrera d’un nen o nena conflictiu hi pot haver un problema a casa, però sobretot, he après que ser mestra és fantàstic si realment t’agrada, que després de quatre hores pots acabar cansada, però la situació s’ho val, i que no hi ha res més satisfactori que veure un infant somriure gràcies a qualsevol acció que tu hagis fet per ell.

Aquesta primera estada a l’escola la valoro molt positivament, ha superat totes les expectatives que jo tenia.

Finalment, vull dir que des de petita, sempre m'han ensenyat a ser agraïda amb totes aquelles persones que fan alguna cosa per tu. Per tant, vull agraïr a l'escola Sentfores el fet d’haver-me acollit tant i tant bé, i a la mestra amb qui he estat per ensenyar-me tot el que m'ha ensenyat durant aquest temps,i acompanyar-me al llarg d'aquest primer any de pràctiques.